Des del passeig de l'ebre

É s mitjanit.
Encara sobre el riu es refecteix,
entre els pollancres i les canyes,
el resplandor llunyà del crepuscle.

Les hortes del pla d'Ini
flairen a préssec i poma fresca
i desperten, en sensacions oblidades,
tots els sentits.

Una pontona estreta
creua el riu i, a l'instant,
l'aigua, somnànbula, obra el ulls
i pampalluguegen, onejant,
els raigs de la lluna.
Després es perd, ontot ja és fosc,
al final del camí de les sínies.

Les tenebres s'obren pas
i les ombres de la nit
van guanyant terreny
a la cansada llum del dia.
Eterna lluita, mai acabada,
perquè l'endemà, les ombres
busquen refugi, a l'alba,
entre les coves, les obagues
i al fons profund del riu
per retornar al primer indici
de feblesa de l'ardent astre.

Una parella de joves
cerca la bellesa
on descansen les venes,
on el repòs s'atapeeix.

¿No us importen el vent,
els gemecs de les fulles,
el ball de les canyes,
la puresa dels astres
i el somni de la nit?

Aplaudiu el cel i la nit
que estem a Flix.

 

Prudenci Vidal 29 de maig de 2000