F L I X

Quan t’anomeno
o sento el teu nom
se m’omplen les orelles
d’harmonia afalagadora,
brollen en la memòria
els temps d’adolescent,
unes veus properes,
uns racons confidents,
un desig, unes flaires,
la perduda lluminositat
d’uns ulls innocents.

Una boira de pedra
lentament aixecant-se
vers un cel estrellat.
El cerç de novembre
colpejant les persianes,
el tast d’un vi nou
al molí de Butxaquina,
la cridòria enjogassada
i unes melodies de folk.
Paraules antigues d’accent
inconfusiblement nostre,
fogueres de Sant Antoni
i el mite.

Flix, flor desterrada
en perfum perenne;
llunyà paradís de la infantesa,
enyor remogut amb complaença.

I cada dia
veig el somni de la ribera,
perfil joiós del tortuós riu.
L’altura dels pollancres
orgullosos de l’envestida
d’un corrent apaivagat.

A Flix
em porten totes les dreceres
perquè hi tinc la meva sang
i la inspiració dels meus poemes
i la melangia que envaeix
tota la meva ànima.

 

Prudenci Vidal 4 de maig de 2000